Si no fos per les síl.labes de dissabte
- Jordi Coll

- 18 ago 2025
- 2 Min. de lectura
Feia dies que en sentia parlar i que tenia moltes ganes de llegir-lo així que dissabte el vaig demanar a la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí i ara just l´he acabat de llegir.
No se si de llegir, perquè no es un llibre escrit: és un llibre pensat. Amb una narrativa ràpida, dinàmica, sovint sense signes de puntuació, tal i com es pensen les coses quan cauen desordenades abans d´endreçar-les en un paper. He felicitat el traductor.
El procés de dol de dues dones, veïnes, unides per un accident fortuït que les fa enviudar en el mateix moment, acompanyades per una filla que el seu pare mai acabarà de conèixer i una assistenta genial que les ajuda i acompanya.
12 anys d´interval insuportable entre el costum i el dolor, entre el dol i l´amistat, entre intentar ser mare sense aconseguir-ho i ser la millor mare per a una nena sense pare.
La sensació indefinida de culpa que tens quan sobrepasses el punt de llibre que la teva parella va deixar sobre la tauleta la nit abans de morir.
Reflexiu; no se si m´ha agradat més pel que explica que pel com ho explica.
Apa, si us he fet venir ganes de llegir-lo ja haurà valgut la pena el temps que he invertit en escriure aquesta ressenya.
I si no, llegiu-llegiu-ne un altre.
Avui no se on he llegit quins son els 100 libres que tot-hom hauria de llegir abans de morir. Primer, que el et vingui de gust, i després tots els que tu vulguis.

SI NO FUERA POR LAS SÍLABAS DEL SÁBADO
Hacía días que oia hablar de él y que tenía muchas ganas de leerlo así que el sábado lo pedí en la Librería El Cucut de Torroella de Montgrí y ahora justo lo he acabado de leer.
No se si de leer, porque no es un libro escrito: es un libro pensado. Con una narrativa rápida, dinámica, a menudo sin signos de puntuación, tal y como se piensan las cosas cuando caen desordenadas antes de arreglarlas en un papel. He felicitado al traductor
El proceso de duelo de dos mujeres, vecinas, unidas por un accidente fortuito que las hace enviudar en el mismo momento, acompañadas por una hija que su padre nunca acabará de conocer y una asistente genial que las ayuda y acompaña.
12 años de intervalo insoportable entre la costumbre y el dolor, entre el duelo y la amistad, entre intentar ser madre sin conseguirlo y ser la mejor madre para una niña sin padre.
La sensación indefinida de culpa que tienes cuando sobrepasas el punto de libro que tu pareja dejó sobre la mesilla la noche antes de morir.
Reflexivo; no se si me ha gustado más por lo que explica que por el cómo lo explica.
Bien pues, si os he hecho venir ganas de leerlo ya habrá valido la pena el tiempo que he invertido en escribir esta reseña.
Y si no, leer otro.
Hoy no se dónde he leído cuáles son los 100 libros que todos deberíamos leer antes de morir. Primero, el que te venga de gusto, y después todos los que quieras.



Gràcies Jordi, dona ganes de llegir el llibre.